Una qüestió de responsabilitat

Aquest matí l’ajuntament d’Ascó ha aprovat la seva candidatura a acollir un magatzem temporal centralitzat de residus nuclears. Penso que és necessari desenvolupar energies renovables com la solar, la eòlica o la termosolar, però cal tocar de peus a terra i ser realistes: Espanya no pot prescindir de l'energia nuclear. La insuficiència de les energies renovables per assumir tota la demanda energètica i el fet que la generació d’energia nuclear no produeixi emissions de gasos d’efecte hivernacle la converteix en una alternativa.

L’energia nuclear doncs, és una opció que no hem de deixar de banda si volem que l’economia espanyola sigui competitiva enfront les seves principals competidores. En aquest context, el magatzem centralitzat de residus és la solució més segura per gestionar els residus radioactius que produeixen les 8 centrals nuclears espanyoles, evitant la dispersió i concentrant els residus en un únic magatzem que de ben segur tindrà els més alts mecanismes de seguretat, control i transparència informativa sobre el tractaments dels mateixos. De fet, així ho estableix la Directiva Marc Europea sobre tractament de residus.

Ara bé, quin és el millor lloc per fer el magatzem? Els partits polítics enlloc d’afrontar aquest tema amb responsabilitat, novament, desvien el problema, realitzen declaracions contradictòries amb les propostes dels seus programes i es mouen per interessos electoralistes a curt termini. Sobre aquest tema parla l’editorial d’avui d’el Periódico. Per tot això, la decisió de l’ajuntament d’Ascó s’ha d’emmarcar com un acte de solidaritat territorial enfront el populisme i la cultura del “no”.

UNA APROXIMACIÓ AL CONSTITUCIONALISME GLOBAL*

Aquests últims dies he acabat els últims treballs del primer semestre del Màster en Dret Públic: Globalització i Cultures Jurídiques que estic cursant la UdG .

Més avall adjunto el link del últim paper que he realitzat. El desenvolupament de les relacions econòmiques, polítiques, socials i culturals ha adquirit en les últimes dècades una dimensió que s'eleva per sobre de les fronteres entre els Estats i ignora les divisions administratives i polítiques que s'havien establert. Aquesta tendència, la de superar l'Estat com a marc de referència política, planteja problemes importants: el primer, com enfortir els Estats perquè continuïn prestant serveis o garanties socials dins de les seves fronteres territorials enfront a l'increment de beneficis del capital, el segon, ens encamina a analitzar si els canvis associats a la crisi de l'Estat nació s'han d'interpretar com l'adveniment de nous tipus de sobirania i ciutadania o si per contra, han suposat un canvi de paradigma en la estructura dels drets dels estats i en el dret internacional, i el tercer, com configurar un ordre mundial nou en el qual els drets humans constitueixin realment la base del dret i la política.

La principal llacuna en el paradigma constitucional global del dret internacional és l'absència de garanties judicials en suport de la pau i els drets humans, és per això que és imprescindible la creació de mecanismes de control per evitar injustícies globals. La conclusió del treball és contundent: resulta necessari enfortir les institucions internacionals perquè ajudin als Estats democràtics a acabar amb els efectes perjudicials de la globalització, el constitucionalisme global necessita d'un nou subjecte internacional legítim que pugui sancionar, controlar i perseguir l'incompliment de les normes imperatives relatives als drets humans; només així podrem garantir el contingut mínim dels mateixos.

* http://bit.ly/71mPv6

Esquerra i dreta: marcs conceptuals*

El paradigma de la crisi econòmica mundial és doble: per una banda, ens serveix per explicar la pèrdua de poder dels Estats en un món globalitzat en tant que hem vist la incapacitat i la manca de recursos dels Estats per donar resposta a una crisi d'abast mundial; i per l'altra, ens ha demostrat que les tesis i els plantejaments neoliberals que explicaven les bondats de l'autoregulació del mercat eren erronis.

Avui dia no hi ha ningú que discuteixi que la causa de la crisi econòmica mundial ha estat l'aplicació de les tesis neoliberals, uns plantejaments que han estat portats a la pràctica pels governs de dreta d'arreu del món. Resulta paradoxal que en les passades eleccions europees la força més votada, amb diferència, fos el Partit Popular Europeu.

Una de les explicacions lògiques i raonables que poden ajudar-nos a comprendre aquesta contradicció respon als marcs conceptuals d'esquerra i dreta. Els marcs són estructures mentals que conformen el nostre model de veure el món i no sempre es corresponen amb la realitat. Qui més ha treballat aquest camp ha estat el lingüista nord-americà George Lakoff, autor d'un llibre titulat "No pensis en un elefant" (frase que automàticament t'obliga a pensar en aquest).

La tesi que Lakoff desenvolupa en aquest llibre és que apliquem a la política la metàfora de la família. A vegades apliquem el marc del pare estricte, que es correspondria amb la dreta, segons el qual el rigor econòmic, la disciplina, l'autoritat, la seguretat i el càstig corrector són necessaris per ordenar la societat i garantir la prevalença de valors inqüestionables. En canvi, el marc conceptual de l'esquerra seria equiparable al marc dels pares protectors: un marc d'igualtat, de tolerància, de diàleg que busca mantenir l'equilibri en la societat a través de la cooperació i el consens.

És per això que quan escoltem "govern de dreta" ho identifiquem automàticament amb seguretat, rigor i autoritat i quan escoltem "govern d'esquerres" ho identifiquem amb tolerància, igualtat i polítiques socials. La majoria de vegades aquests marcs o maneres de veure el món coincideixen amb la realitat. A tall d'exemple, m'atreviria a dir que tots els avenços socials que hi ha hagut a l'Espanya democràtica han estat per l'impuls dels governs socialistes: el divorci, les pensions, la dependència i els serveis socials, els matrimonis homosexuals i un llarg etcètera.

Ara bé, no sempre aquests marcs coincideixen amb la realitat. Un exemple seria l'errònia equiparació de la dreta amb la bona gestió econòmica: tothom recorda la bona política econòmica dels governs d'Aznar però no és recorda que Solbes ja havia començat la remuntada econòmica durant l'última legislatura socialista dels anys noranta i tampoc es recorda que al llarg de la primera legislatura de Zapatero, amb Solbes al capdavant de l'economia del país, és va assolir un creixement econòmic més fort que en l'etapa d'Aznar, alhora que es van crear més llocs de treball.

Acabo tornant a la idea inicial de l'article: la contundent victòria de la dreta en les passades eleccions europees és conseqüència, en gran mesura, del fet que la ciutadania associa als governs de dreta el rigor econòmic i la disciplina necessària per sortir de la crisi. No obstant, aquesta creença que prové del marc conceptual del pare estricte no es correspon amb la realitat i és radicalment falsa, en tant que no és cert que la dreta apliqui millors polítiques econòmiques, sinó tot el contrari, ja que són les polítiques neoliberals aplicades per governs de dreta les que ens han portat a l'actual crisi econòmica mundial.

*Article publicat al Diari de Girona el dilluns dia 4 de gener de 2010.