4/26/2009

Conclusion II Congrés JSC Comarques Gironines

La Joventut Socialista de les Comarques Gironines inicia una nova etapa amb el compromís de continuar treballant per ser una organització més forta, més dinàmica i en constant interacció amb els moviments associatius. En els darrers anys, la JSC de les Comarques Gironines ha crescut en nombre i participació de la militància i ha consolidat una estructura i un grup de persones que asseguren l’activitat i la presència de la veu jove i socialista en la política gironina. Aquest és un mèrit o encert col·lectiu, però només ha estat possible gràcies al lideratge de la Núria, del Alfons i d’en David. Moltes gràcies per tot.
Vull agrair a tots els i les militants de la JSC de les Comarques Gironines que ahir, per unanimitat, van votar favorablement el nou equip que ha de liderar el document base 2009-2012 que vàrem aprovar en el mateix Congrés. I també vull agrair sincerament la predisposició, les ganes de treballar, la il·lusió i la qualitat humana dels integrants de la nova executiva. A tots, gràcies per haver estat sempre al meu costat i per haver-me encoratjat a liderar aquest projecte col·lectiu.

La nova executiva de les JSC de les Comarques Gironines queda ara formada per:
Primer Secretari, Pere Simon
Viceprimer secretari Marc Laumà
Secretari d'Organització i finances, Carles Casals
Secretària d'Organització adjunta, Maite Guerrero
Secretària de Formació, Anna Ladrón
Secretària d'Implantació i Coordinació Sectorial, Marina Illescas
Secretària d'Educació, Política Municipal i Publicacions, Cristina López
Secretària de Treball i Moviments Socials, Noèlia Valverde
Secretari d'Imatge i Comunicació, Maurici Jiménez
Vocal, Soumaya Waez

Un equip preparat, que combina experiència i il·lusió. Un equip amb ganes de treballar que haurà de liderar aquesta federació durant els propers, i que ho farà amb rigor, responsabilitat, humilitat i honestedat.

4/14/2009

L´Europa federal: utopia o realitat?

Després de la fallida ratificació de la Constitució Europea a França i Holanda, la construcció europea va quedar en una situació de paràlisi i de crisi institucional. Els Estats Membres, després d’un llarg període de reflexió, van decidir tornar a començar elaborant un nou Tractat que es va firmar a Lisboa el desembre de l’any 2007, essent aquest l’instrument jurídic o vehicle normatiu que hauria d’haver ajudat a superar la situació d’encallament institucional que avui encara perdura, en bona mesura, per culpa del triomf del “no” al tractat de Lisboa en el referèndum irlandès. Aquest nou tractat planteja grans canvis com la reforma institucional (els líders de la UE escolliran el president del Consell per dos anys i mig, renovables, enlloc de la vigent presidència rotatòria de sis mesos i a partir de l’any 2014 la presa de decisions es realitzarà pel sistema de doble majoria i sense el requisit de la unanimitat), l’aprovació de la Carta de Drets fonamentals de tots els ciutadans europeus i la composició del parlament, sense esmentar noves idees sobre el procés d’integració.
Sí que sembla evident però, que Europa només serà útil, més enllà del gran avanç que va suposar la Unió Econòmica i Monetària, si és capaç de donar resposta als problemes cada cop més globals. L’Estat, per si sol, és cada vegada més inadequat per a satisfer les necessitats de l’humanitat, ja que aquestes sobrepassen les fronteres territorials. Bona mostra d’això, la trobem en les poques respostes i solucions que han pogut donar el govern espanyol a la crisi econòmica financera mundial. Precisament, la crisi era una bona oportunitat perquè tots els Estats Membres actuessin amb una única veu, la d’Europa, en el context internacional.
Sorprèn que aquesta necessitat d’actuació conjunta no sigui compartida per alguns dels Estats Membres que formen la Unió, més encara quan en la pròpia Declaració de Robert Schuman (amb la qual es va crear la Comunitat Europea del Carbó i del Acer i es va donar el primer pas en la construcció europea) no només es parlava de crear solidaritats de fet per fer avançar cap a la integració, sinó que també s’incorporaven elements clarament federals, que després varen tenir el seu reflex en alguns federalistes europeus com Spinelli o Delors.
Deixant de banda aquesta manca de voluntat política, l’altre gran problema d’Europa ha estat la ineficàcia i la poca proximitat dels dirigents polítics que han estat incapaços de generar il·lusió en un projecte tan important com la construcció europea, fins al punt de deixar sense legitimitat les decisions que prenen les institucions europees. En altres paraules, existeix un cert dèficit democràtic en tant que els ciutadans no tenim la percepció de poder controlar directament les decisions que es prenen a Brussel·les o Estrasburg, o bé no ens sentim representats per les mateixes.

Com diu Ernst Haas, un important teòric del neofuncionalisme, la supranacionalitat és el model cap al qual tendeix el procés d'integració europeu, més que cap a la federació, la confederació o altres models semblants. Ara bé, des del socialisme democràtic no puc compartir la supranacionalitat com un objectiu a aconseguir, sinó tot el contrari, ja que només una Europa federal, amb una única política exterior, és legítima per posicionar-se com un actor internacional que opera en l'escenari global amb peu d'igualtat amb el gegant nord-americà. Crec amb una Europa Federal que permeti la comunió de les diferents nacions europees aprofitant la riquesa cultural i lingüística que aquestes atesoren, amb dosis altes de descentralització i autogovern dels pobles. Evidentment, també caldria una important reforma del Comitè Europeu de les Regions per tal que aquest deixés de ser un òrgan merament consultiu i permetés a les diferents regions europees participar, d’alguna manera vinculant, en la presa de decisions.
Així doncs, des del socialisme cal apostar decididament per la construcció d’una Europa Federal, explicant i fent partícips d’aquest ambiciós projecte a la ciutadania europea, teixint i dissenyant un canvi que necessàriament s’ha de realitzar institucionalment i que ha de disposar del suport d’aquells Estats Membres que realment creuen i volen uns “Estats Units d’Europa”, sense que això suposi un rebuig a la integració assolida per aquells Estats que no creuen en una federació europea, o dit d’una altra manera, seria necessari conservar el nivell d’integració assolit pels Estats que no vulguin formar part d’una Europa federal. És cert que els costos de moure’s d’un equilibri nacional (l’estat actual) a un altre poden ser elevats, però es poden assumir si tenim en compte els beneficis que podem tenir a llarg termini, entre els quals hi ha el pes específic que Europa pot tenir en el context internacional i la capacitat per donar resposta als reptes planetaris.

Article publicat al Diari de Girona, el dissabte dia 21 de març de 2009.