2/21/2007

LA PARITAT I EL PRINCIPI D’IGUALTAT

L’article 56.3 del nou Estatut d’Autonomia de Catalunya ens diu que “la llei electoral de Catalunya ha d’establir criteris de paritat entre dones i homes per a l’elaboració de les llistes electorals”. Al meu entendre, aquesta premissa entra en contradicció amb l’article 14 de la nostra Constitució, que estableix el principi d’igualtat. Segons aquest article, els espanyols som iguals davant de la llei, sense que pugui prevaldre cap mena de discriminació per raó de naixement, raça, sexe, religió, opinió o qualsevol altre circumstància personal o social. Alhora, el principi d’igualtat actua com a límit en l’actuació dels poders públics, doncs imposa a aquests la obligació de respectar el precepte ja esmentat.

Personalment crec que l’article 56.3 de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya viola aquest principi d’igualtat, ja que aquest estableix que obligatòriament hi ha d’haver un igual número de dones i homes en les llistes electorals, creant d’aquesta manera una discriminació perquè la persona que tingui la responsabilitat d’elaborar la llista corresponent decidirà tenint com a factor el sexe de les persones. Sens dubte, aquest article 56.3 del Estatut conté una mesura restrictiva del principi d’igualtat. Aquesta restricció només seria acceptable si superes el judici de proporcionalitat, és a dir, la mesura ha de perseguir un objectiu lícit i objectivament racional, ha de ser idònia (susceptible d’aconseguir l’objectiu proposat), ha de ser necessària (no hi hagués cap altre mesura més moderada per aconseguir l’objectiu) i proporcionada en sentit estricte (ponderada, equilibrada i de la qual es derivin beneficis a favor de l’interès general). Així està considerat el dret a la igualtat dins el nostre ordenament i així ho ha expressat en innumerables ocasions el Tribunal Constitucional, per exemple, en la STC 250/2000, fonaments jurídics 3 i 6.

De totes maneres, estic a favor de la finalitat que es persegueix amb aquest article 56.3 de l’Estatut, que no es cap altre que aconseguir la màxima igualtat de sexes en les llistes electorals. El camí però, és del tot equivocat, doncs aquest article conté una mesura restrictiva del principi d’igualtat que en cap cas superarà el judici de proporcionalitat, perquè encara que la finalitat respon a l’interès general i la mesura és idònia i necessària, la mesura no és proporcionada o equilibrada perquè no està limitada temporalment cosa que converteix en indefinida la violació que es produeix sobre el dret fonamental (veieu la STC 50/985, de 23 de febrer, fonaments jurídics 5 i 7, sobre el dret a la inviolabilitat domiciliària en relació al judici de proporcionalitat). No obstant això, és una barbaritat afirmar que l’Estatut en el seu conjunt és inconstitucional.

Aquesta vegada em solidaritzo amb l’amic
Alfons. En un altre ordre de casos, avui, com cada dia, han tornat a morir persones a l’Iraq.

2/09/2007

DESBLOQUEJAR EUROPA

Els resultats negatius en els referèndums celebrats a França i Holanda sobre la Constitució Europea han generat molts interrogants en torn al futur de la Unió Europea. Per que la Constitució pugui entrar en vigor i modifiqui així el Tractat de Niza, cal unanimitat dels estats membres. Així ho estipula l’article 48 del Tractat de Niza. Davant d’aquesta situació hi ha diverses opcions (només parlaré d’aquelles que considero possibles):

Una opció seria l’aplicació selectiva de parts de la Constitució així com la integració diferenciada, això és, crear un nucli dur (format per un grup d’estats membres) i començar a avançar a través de cooperacions reforçades. Descarto aquestes vies ja que només plantejarien solucions parcials o sectorials, olvidant així que la Constitució es planteja com un instrument d’integració. De totes maneres, veuria de forma positiva la creació d’aquest nucli dur mentre es manté l’actual procés de ratificació.

Una altra opció seria que els estats membres modifiquessin l’article 48 del Tractat de Niza, eliminant el requisit d’unanimitat. A més, caldria reformar de forma similar l’article 447 de la pròpia Constitució. Per canviar l’article 48 del Tractat de Niza, caldria la unanimitat de tots els països membres, però aquest no cal que s’obtingui via referèndum. Al meu entendre, seria una de les pitjor solucions doncs a part de ser una solució dubtosament democràtica, Europa s’allunyaria encara més del ciutadans, que no tindrien la possibilitat d’escollir i decidir quina Europa volen.

L’opció per la qual s’ha optat fins aquest moment ha estat mantenir l’actual procés de ratificació, encara que exigeixi la unanimitat dels estats membres. La solució passa doncs, per acabar de fer que la resta d’estats membres decideixin a través dels seus mecanismes si ratifiquen el tractat i al final demanar als estats que hagin dit “no” que tornin a votar. Aquesta no es una opció gens descartable sempre i quan passi un temps prudencial abans de la segona votació, a més de ser compatible amb la integració diferenciada.

Des del meu senzill punt de vista considero que la entrada en vigor del Tractat pel qual s’estableix una Constitució és urgent i necessari, doncs aquest disposa un marc comú innovador que millora els actuals tractats. A tall d’exemple, la Unió passarà a tenir personalitat jurídica (a la pràctica ja la té, però no els estats encara no li han atribuït de forma expressa i per tant, encara no es pot considerar subjecte de dret internacional), tindrà una única llei fonamental i serà més democràtica doncs augmentarà el poder de control del Parlament sobre la Comissió ampliant les matèries que es regulen a través del procediment de codecisió, etc.

En un altre ordre de casos, arriben les municipals.

2/06/2007

LONDRES, EXÀMENS, NADAL I MEME.

Potser masses coses per un únic post. Aquestes últimes setmanes he tingut molta feina entre els exàmens, el partit i la cobla de la qual en tinc l’orgull de ser el director musical des de fa uns mesos (veieu la notícia publicada al Diari de Girona). Això m’ha impedit poder actualitzar el blog com hauria volgut.

FOTO DRET CIVIL III EN FRANCÉS cedit per ironda

A principis de desembre vaig tenir l’oportunitat de viatjar a Londres amb els amics, i amb un refredat a sobre. Big Ben, Museu Britànic, London Eye, palau de Buckingham, Hyde Park... i cap d’aquests m’ha tret la son. En canvi, ha estat una sorpresa molt agradable la galeria d’art modern que vam trobar per casualitat (estava molt prop del hotel i al canto del burger…) i el museu de la guerra imperial on vaig gaudir com un nen petit en una recreació de les trinxeres de la primera guerra mundial. A més, vam visitar altres llocs que també em van sorpendre com el barri de WhiteChapel, el St. James park i la Trafalgar Square. De totes maneres, si podeu escollir, no dubteu en anar a Paris.

Les joventuts no hem parat ni per nadal. El dissabte 16 vam celebrar una jornada de formació en la que vam parlar de liberalisme, marxisme i socialdemocràcia, i vam tenir l’oportunitat de debatre idees al voltant de la lluita de classes, la voluntat de pensar, el mercat i la socialdemocràcia, la vigència en l’actualitat de les teories marxistes, etc. Altre cop, gràcies a tots aquells que vau fer possible que fos tot un èxit, amb menció especial per l’infatigable Alfons. Més tard, alguns ens copiarien. Bona senyal. També a principis del mes vam celebrar la primera assemblea conjunta JSC/PSC de Girona co-presidida pels primers secretaris respectius, cosa que personalment va ser tot un honor. A tot això, també vam celebrar el sopar solidari i portar a terme la campanya de les llums de nadal.

Amb una mica de retard però finalment compleixo amb la meme que m’ha passat en David. Obro la pàgina 123 del llibre que m'estic llegint actualment que és La escritura o la vida de Jorge Semprún, i la frase cinquena (és la que està en negreta) diu el següent: "La voz de cobre de Louis Armstrong abría avenidas de deseo infinito, de nostalgia ácida y violenta. La muchacha se estremecía de la cabeza a los pies, ya no bailaba". Jorge Semprún és alliberat del camp de concentració de Buchenwald quan tot just tenia 22 anys. El mateix any comença a escriure la monstruosa paradoxa d’haver viscut la mort, però no pot continuar, doncs hagués estat impossible sobreviure a l’escriptura. Anys més tard reinicia la memòria de la mort que culmina amb aquesta creació literària.
En un altre ordre de casos, arriben les municipals.