Paris 2006

Durant la setmana passada vaig tenir la sort de visitar Paris amb els meus amics. Crec que era necessari dedicar-los aquest vídeo amb les fotos del viatge. A més, aquest dimecres es va publicar al Diari de Girona un article sobre la Discriminació per raó de sexe, que vaig escriure en motiu d'alguns fets ocorreguts durant el viatge. Per això, i per aquells que no l'hagueu pogut llegir, el reprodueixo tot seguit:

Discriminació per raó de sexe

Aquesta setmana he estat de viatge a París. El tercer dia vam visitar la Basílica del Sagrat Cor i es va prohibir l´entrada a una amiga que vestia amb una samarreta de tires. Fins aquí tot bé, però quina casualitat!, ja que just darrere nostre un home amb una samarreta de tires va entrar tranquil·lament, i tot i que el vigilant el va veure, no li va dir res. Per tant, es produeix una diferència de tracte en un cas idèntic (dues persones amb samarreta de tires). Al meu entendre, no existeix cap mena de justificació d´aquesta diferència de tracte, ja que no hi ha raó objectiva aliena conforme al principi de proporcionalitat. L´única diferència entre la meva amiga i aquest home és el sexe, i aquesta mai pot respondre a un judici racional i objectiu. Desgraciadament, en ple segle XXI, l´Església continua discriminant les dones pel sol fet de ser-ho.

El dret a l’autodeterminació

Durant aquest onze de setembre, la CUP va celebrar un acte o manifestació en el qual instaven a la gent a “fer pinya per l’autodeterminació” i a “lluitar per assolir uns Països Catalans republicans, solidaris, unificats i independents”. Jo només faré referència a la primera de les afirmacions, perquè la segona és surrealista (es veu que a les illes Balears i al País València l’autodeterminaran a la força...).
La CUP defensa que el dret a l’autodeterminació és un principi fonamental dels drets humans. Van llegir-se el primer paràgraf del tema normes consuetudinàries del llibre Curso de derecho internacional público. Però no van continuar llegint, i es que el principi d’autodeterminació es considera relacionat al procés de descolonització que es va donar després de la promulgació de la Carta de les Nacions Unides, l’any 1945. Aquest principi era una costum que es va convertir en norma de Ius Cogens (imperativa) en el moment en que tota la societat internacional la va acceptar. És a dir, era un principi que actuava com excepció de la prohibició de l’ús de la força armada per la resolució de conflictes internacionals, i que permetia als països colonitzats poder utilitzar la força armada contra la metròpoli. De totes maneres, el procés de descolonització ja ha acabat (excepció: Sahara), i per tant, avui dia no té gaire sentit parlar-ne. L’autodeterminació de la que parlen els independentistes no té res a veure amb la que està reconeguda en el dret internacional, per això, no la poden reclamar com a dret (ni nacional ni internacional).

El Poder Judicial i la independència dels jutges

Ara ja fa unes quantes setmanes, vaig quedar perplex al llegir una notícia al Diari de Girona que recollia les declaracions del president del Tribunal Suprem. Francisco José Hernando, va opinar que el model de Justícia que es vol implantar a Catalunya, «és un model propi» i que «contradiu d'alguna manera el que la Constitució ordena». Certament, el Títol III (El poder judicial a Catalunya) del nostre actual Estatut és de dubtosa constitucionalitat, i evidentment és contradictori amb la LOPJ en temes tant importants com la creació del Consell de Justícia de Catalunya com a òrgan desconcentrat del Consell General del Poder Judicial. Això, però, no deixa de ser un pas endavant en la reforma necessària de la LOPJ, reforma que ha reclamat ja en moltes ocasions el Tribunal Constitucional, per exemple en la STC 105/2000 de 13 d'abril. La veritat és que coincideixo amb Hernando al pensar que alguns preceptes d’aquest Estatut són de molt dubtosa constitucionalitat (per exemple, la paritat del article 56.3 del Estatut, al meu entendre, es contradictòria al principi d’igualtat de l’article 14 CE). Però existeix una gran diferència entre jo i Hernando, i és que ell és el president del Consell General del Poder Judicial i per tant, president del Tribunal Suprem. Pot ell, com a jutge representant del poder judicial a España, permetres el luxe de fer aquestes declaracions?
Quina redundància tan irònica, i és que Hernando contradiu la constitució quan afirma que l’Estatut la contradiu. I és que jo, com no sóc jutge, puc expressar tranquil·lament els meus dubtes sobre la constitucionalitat d’una llei. Hernando no sap que la independència dels tribunals que tantes vegades reclama va lligada a l’apoliticitat dels jutges? La independència significa que els jutges estan sotmesos únicament al Dret, és a dir, a l’ordenament jurídic. Això comporta que cap altre entitat (cap persona ni entitat política) pugui immiscuirse en la tasca dels jutges. Però, cap tribunal o membre d’aquest pot dirigir ordres o pressions de qualsevol tipus envers altres tribunals, perquè no existeix jerarquia en l’exercici de la funció jurisdiccional. I precisament això últim és el que ha fet Hernando, perquè ell no pot públicament dirigir pressions al Tribunal Constitucional, i encara menys dubtar d’una llei que ha estat aprovada. En el supòsit que ell hagués d’aplicar en un cas l’Estatut i tingués seriosos dubtes, pot presentar una qüestió de constitucionalitat davant el TC, però no es dóna el cas. Per tant, Hernando, com a jutge, no pot posar en dubte en cap moment l’ordenament jurídic espanyol, i molt menys, públicament. En tot cas, qui s’ha de pronunciar al respecte de l’Estatut és el Tribunal Constitucional, i aquest, com a òrgan especial escapa de la jurisdicció ordinària que està “governada” (que mai en l’exercici de la funció jurisdiccional) pel Consell General del Poder Judicial. És doncs, lamentable que el representant del poder judicial a Espanya realitzi aquestes declaracions que al meu entendre suposen una intromissió al poder executiu i una pressió pública envers el Tribunal Constitucional. Això si, una intromissió inconstitucional.