6/09/2006

L'estratègia electoral del PP

A finals del mes de març, ETA anunciava l’alto al foc permanent a través d’un comunicat, en el que mostrava la seva intenció d’impulsar un procés democràtic a Euskadi. Ara, a principis de juny, Mariano Rajoy anuncia que retira tot el seu “recolzament” al govern en aquest procés. La cúpula del PP (Acebes, Zaplana), potser una mica ressentida després que Rajoy perdés de forma contundent el debat sobre l’Estat de la Nació, torna a utilitzar l’estratègia electoral de dir No a tot allò que impulsi el Govern de Zapatero.

Aquesta estratègia, certament, havia fet augmentar les expectatives de vot del PP, sobretot durant la tramitació parlamentària del projecte d’Estatut d’Autonomia de Catalunya. Els sondejos, ens deien que el PP aconseguiria pràcticament els mateixos vots que el PSOE si les eleccions és realitzaven aquella setmana. Era preocupant. Però, aquesta estratègia electoral del PP, que neix per la desesperació de perdre unes eleccions que un més abans dels comicis estaven pràcticament guanyades, també significa no participar de totes les reformes que impulsa el Congrés. El primer exemple d'aquesta estratègia el trobem en la llei que aprovava els matrimonis homosexuals, que segons el PP suposava una ruptura de la família, mentre Fraga deia barbaritats com que l’origen de la homosexualitat era un defecte del cromosoma. Avui dia, tot segueix igual i no es veu cap mena de “fractura”. Un altre exemple són totes les mentides i crispació que han creat al voltant del projecte d’Estatut sota el lema “España se rompe”, i ja han anunciat que presentaran un recurs d’inconstitucionalitat contra tot el text estatutari, el que és una mesura certament estúpida, ja que ells haurien de presentar recurs contra aquells articles en els que hi ha un fonament d’inconstitucionalitat (per exemple, la paritat que defensa l’estatut en relació al principi d’igualtat recollit en la Constitució), però mai contra tot el text argumentant que és una reforma encoberta de la Constitució, ja que d’aquesta manera, el tribunal mai li donarà la raó. Doncs bé, el poble català el dia 18 d’aquest mes dirà Sí al Estatut, i després, Espanya no es trencarà. Sens dubte, entre l’aprovació definitiva de l’Estatut i els comicis del 2008, tothom tindrà temps suficient per comprovar que tot el que ha vingut defensant el PP fins avui, és mentida. Espanya no es trenca, Catalunya no s’independitza, i no és insolidària amb la resta de l’Estat. Des del meu punt de vista, aquesta estratègia electoral a la llarga és perjudicial, ja que quedaran retractats de totes aquestes mentides en un període de temps no gaire llarg, al igual que van quedar retractats els seus antecessors, Alianza Popular, quan van oposar-se a la llei del divorci sota mentides iguals que les que avui defensen.

Així doncs, tot i que ja han passat dos anys des dels darrers comicis, el PP continua desesperat per poder recuperar allò que va perdre. Puc entendre però, la postura d’aquest partit tant estretament relacionat amb l’Església en relació a la llei que aprova els matrimonis homosexuals, i fins i tot, en relació a l’Estatut, ja que la seva visió d’una Espanya totalment centralitzada sempre ha estat la mateixa. En canvi, crec que dir no a la possibilitat que el Govern dialogui amb ETA per posar fi a les armes, és molt més greu. Crec que realment no volen el fi de la violència. No volen la pau, a no ser que la firmin ells, perquè per al PP és necessari poder tenir un contrapunt contra el que fer veure que lluiten, i d’aquesta manera aconseguir el seu únic objectiu, que mai ha deixat de ser el poder que van perdre el març del 2004.